Començar el dia

Va aixecar-se,

Es va llevar.

Com cada dia, tant sols va haver d’obrir els ulls.

Uns ulls que es van obrir automàticament amb la tranquil·litat i suavitat de les cortines corredisses.

Va acomiadar-se del llit, pausadament, sentint les carícies dels llençols sobre la seva pell nua i rítmicament va entrar a la dutxa deixant que l’aigua llisques tot purificant la seva esblanqueïda pell gota a gota.

Aquest va ser el seu despertar. L’acte d’aixecar-se, de llevar-se.

L’esmorzar l’esperava taula. Fruit dels quatre elements. Era l’energia per començar el dia, l’aliment de la terra, la companyia que de bon matí la nodria, en silenci.

I de sobte, un espetec, amagat darrera un pensament o una emoció, “què se jo?”

No tenia ganes d’anar a treballar, ni d’endinsar-se en la lectura, ni d’embotir-se dins la televisió, ni de perdre’s pels carrers de la ciutat, ni d’explorar nous indrets, ni de creuar paraules, mirades, contactes.

I malauradament, tampoc tenia ganes de tornar al llit.

S’havia aixecat. Ja estava llevada. El dia havia començat.

Un acte i unes paraules contradictòries al seu estat .

Segurament, que algun cop a la vida us heu despertat amb aquesta sensació i sinó ha estat així, doncs no se si dir-vos que sou afortunats o no.

Es curiós, no! Com el fet i la paraula aixecar-se, llevar-se, despertar-se, començar el dia… té unes connotacions que a vegades no acompanyen a l’acció i/o a l’estat. Potser, estaria bé, que cada cop que ens succeeixi això, ens replantegem el significat d’aquest acte; no tant sols per sentir-nos, com a mínim, “productius” sinó aprofitar-lo i per viure’l.

I viure’l vol dir valorar-lo, “extraer-le el jugo a la vida”, que no “carpe diem” – donat que les dos son extretes del “Club de los poetas muertos”-.

M’explicaré, no ens obliguem a anar a treballar perquè s’ha de fer, per complir. Reorientem la nostra mirada i pensem en com podem aprofitar al màxim el dia, extreure’n el fruit. No ens replantegem, com ser més feliços, les desigualtats al món, les injustícies socials que ens fan sentir culpables “consum, societat del benestar….”, si la vida que portem es o no es la que volem portar. Simplement, aquest dia, pensa que la teva vida es així, que tu ets així… que hi ha coses que son fruit del teu entorn, de l’educació que has rebut, del teu interior o personalitat. Que hi ha coses que pots canviar i altres que no o que canviaràs més endavant. Quan trobis la claredat en tu mateixa. Tot es qüestionable.

Llavors, la millor opció, crec que es plantejar-te com aprofitar el dia tot fent les coses que has de fer per “obligació” i viure-les. I si tens força i un moment, potser fer-te un petit regal, una petita ofrena. Perquè el qüestionament, només et generarà més incerteses i les incerteses et provocaran dubtes i sentiment de pèrdua, desorientació….

Així que, dormis en un llit de matrimoni, individual o al sofà del menjador, aixeca’t i comença el dia esvaint aquests pensaments igual que el vent retira els núvols de tempesta i aixeca les boires. Agafa la motxilla i ves a treballar tot regalant somriures, paraules, mirades i serenitat.

Finalment “disfruta”, que la vida son quatre dies. I tot i que no sigui la vida que t’agradaria, és la que t’ha tocat viure.

P.D (Gràcies a la gent que amb els vostres comentaris m'animeu a seguir endevant amb aquesta blog, i com no, jo us animo i que convido a que digueu la vostra. Jo sóc igual que vosaltres, no sóc cap eminencia, i si llegiu el text de la dreta veureu quina vull que sigui l'esencia d'aquesta blog. Vosaltres. La comunicació. La diversitat o igualtat de pensaments... Tot i així, gràcies per animar-me)